No ho suporto. No pot ser. De cap manera. Des d’aquí ho veig i no entenc perquè. La Lola ha marxat fa només cinc minuts. L’he vigilada tota l’estona i ha fet tot el que li he manat. Potser no n’he estat pendent a cada moment, altra feina tinc jo. Aquest mal d’esquena és insuportable. El genoll no el puc flexionar de tant inflat com el tinc i el cap m’explotarà en qualsevol moment. O sigui que no és culpa meva si la Lola no treballa prou o prou bé. No puc estar per tot. Però caram, és de la nostra confiança. L’hem tinguda a casa tota la vida i ella ja ho sap el que m’agrada i el que no. Fins avui no m’havia fallat mai. Quin disgust. Ha marxat havent deixat això…. En fi, val més que no hi pensi. M’he pres el calmant i segurament m’adormiré d’aquí a poca estona. Ara que, amb el disgust que m’ha donat, ni el calmant ni res no em deixarà dormir. Ni tancant els ulls no  puc deixar de veure-ho.

Em regiro tota.  Hauré de fer un pensament i canviar aquest sofà perquè sembla que se’m claven les molles del seient. Potser serà millor que ompli el coixí i així li allargo la vida una mica més. Ara he de descansar. És important per mi reposar l’esquena i no tenir disgustos. Però ara vindrà el Ricard i si veu això no sé què dirà. O si. Que llença els diners , dirà. Com si el veiés. Treballant tot el dia per arribar a casa i trobar-se amb això.

Aquesta lumbàlgia no em deixa viure. I això. Que a més ho tinc aquí al davant. És increïble. M’hauré d’aixecar tot i estar tant adolorida. Segur que em marejo quan em posi dreta. Esperaré una mica a que em faci efecte la pastilla. Després de dormir ho veuré tot d’una altra manera. Quina injustícia. Quina manera de perdre la tarda. Em sembla que no m’ho mereixo això. El rellotge de la paret ja marca tres quarts. En un no res el Ricard ja serà aquí. No pot ser que ho vegi. M’hauré d’aixecar si o si. Sort que sota el coixí hi guardo sempre un drap.

Estirant una mica el braç potser hi arribaria. No. No hi arribo. Hauré de pensar en alguna cosa. Quina ràbia. No tinc més remei. M’aixeco a treure la pols que la Lola ha deixat sobre la taula.

El Ricard obre la porta i entra a casa. Caram! Que bé que t’hagis aixecat. Avui et trobes bé? em diu

De debò no se li acut res millor per dir-me? Tant com em fan patir els meus ossos. Em surt fum pels narius. No ho veu això el Jaume, no.

52 dies de confinament

Deia Anna Frank: “La peresa pot semblar atractiva, però el treball dóna satisfacció.”