Aquest capvespre hem celebrat l’aniversari de la mare. Hem fet un berenar-sopar al pati de casa. Abans, però, hem jugat al carrer a cuit i amagar amb en Rafa, en Marc, la Gemma i en Jan. Ens ho hem passat pipa. Feliços amb les petites coses. Feliços de córrer pel carrer.

La mare ha estat contenta amb els regals rebuts. En Jan li ha fet una agulla de pit amb goma eva. És molt traçut. També li ha fet una postal. Hem menjat bé i hem parlat de tot una mica, hem jugat i en Jan ha fet la seva sopa de pedres omplint una galleda amb aigua, menta, romaní i pedretes. La “pócima” màgica, com diu ell. Tal com feia sempre abans del confinament.

Després de sopar he llegit l’entrada d’en Ricard i he estat contenta de saber que tot va bé. Al final de la seva entrada, quan diu que tant ell com el seu familiar tenen una mica de sordera i poden haver mantingut una conversa sense adonar-se’n, m’ha fet pensar en un episodi viscut fa temps.

Fa una colla d’anys vaig anar amb la meva àvia a visitar al tiet Joan a l’hospital. Tant el tiet com l’àvia eren una mica sords. Això no va impedir, però, que cap dels dos renunciés a les seves ganes de xerrar. El tiet deia una cosa i l’àvia li’n contestava una altra de ben diferent. Al tiet li semblava bé i l’àvia hi estava d’acord. Van mantenir una conversa ben surrealista i sense cap sentit però ells es van entendre i en van quedar ben convençuts. Va ser genial escoltar-los.

Sempre m’ha agradat escoltar als avis. Van viure una vida tant diferent de la meva que les seves “batalletes” sempre m’han fascinat. Moltes vegades li demanava a l’àvia que m’expliqués històries de quan era petita. Ella em parlava de Doña Pilar, la seva mestra, del cafè de Can Calet, de la presó on havien tancat al seu pare en temps de la guerra, dels soldats que es ficaven a casa i els feien “subir arriba i menjar pernilu “; de Mn Baldiri i els rosaris que resaven tot pujant al Santuari de la Salut, del tren d’Olot que anava fins a Girona…

Ara escolto a en Joan de Cal Tit quan m’explica les seves vivències a les muntanyes amb el bestiar, ara fa vuitanta anys, essent ell un marrec, i la seva època de barber i com va començar i tirar endavant el negoci… Sempre explica les mateixes coses però sempre l’escolto com si fos la primera vegada.

I penso avui en la Magda, que ahir va morir el seu pare i està trista i li faig saber que l’estimem molt i estem al seu costat.

Val la pena escoltar i aprendre. Sempre he pensat que les persones guanyen saviesa a mesura que es fan grans i són un tresor que hem de preservar.

Admiro a les persones grans. I a les grans persones.

Que tinguem tots un bon dia 😊