Cinema a la fresca

Ara que ja han començat les vacances d’estiu no m’he de llevar de pressa, ni esmorzar a correcuita una torrada amb pernil, un got de llet acabada de bullir i un parell de cullerades grans de cacau.

Avui la mare no em donarà quatre galetes maria i un tros de xocolata embolicat en paper de plata i no em dirà porta’t bé i menja força mentre m’acomiada amb un petó esgarrapat a tota pressa abans de baixar les escales saltant perquè l’autocar és punt de marxar cap a l’escola.

Ara que ja han començat les vacances d’estiu em puc despertar ben bé quan se m’acabi la son, que normalment és prou aviat. Quan em llevo trec el cap per la finestra i veig en Japet, el meu veí, que ja té les lleteres grans ben posades a l’entrada de casa. El camió de la llet arribarà aviat per buidar-les. Amb el vent que fa avui, en Japet té prou feina a apartar el floc de cabells blancs que li cobreixen la calba d’esquerra a dreta. Amb la ventarulla tot li voleia i els cabells li cobreixen la cara i deixen a la vista una closca blanca i fina. Sento com remuga. És ben presumit aquest home.

Mentrestant, la tieta Maria ja és al carrer empaitant els gats. Poques coses li agraden més que anar darrera els gats de carrer a cops d’escombra. Mai no els toca però aconsegueix que fugin. Avui, des de la finestra, veig com ha deixat la regadora al costat de les hortènsies del jardí del davant de casa seva. Quan hagi escampat els gats continuarà regant i pobre del que passi per la seva vora. S’endurà una bona ruixada. El davantal li voleia feliç. Sort que el porta lligat a la cintura.

L’àvia va dir ahir al vespre que portaria la capelleta de la Sagrada Família a casa la veïna, que ja tocava. Fidel a la seva paraula, de bon matí ja l’ha portat a ca la Ton on hi ha també la Carmeta. La Ton i la Carmeta de Can Màrtir sempre passen comptes de les capelletes. Al poble en volten quatre: una al nostre carrer, una al carrer de Vic, una a pagès i una al veïnat de Bigorra. Sempre saben a quina casa està cada una. Com que de portar els comptes en saben un bon tros, també s’encarreguen de recaptar diners per comprar flors i decorar l’església tal com Déu mana el dia de la Festa Major.

Des de la meva posició privilegiada he saludat de lluny la Carmelita, que s’amaga, més aviat amb poca traça, darrere els porticons del seu balcó. Tan bon punt m’ha vist s’ha escorregut cap dins de casa. La Pepa i en Neli ja han sortit al balcó i saluden a en Japet, la tieta, la Ton i l’àvia. La Carmeta no ho ha sentit perquè s’acaba d’endur un ensurt que l’ha fet perdre l’equilibri i els peus no li toquen el terra. La botzina del camió de la llet l’ha deixat mig estabornida.

A on s’és vist que la gent es planti al mig del carrer a fer-la petar… pensa l’Andalet, que des que surt el sol fins que es pon està assegut al banc de davant de casa seva, sempre mirant de reüll, fent com qui llegeix tot passant les pàgines de la guia telefònica.

Ara que ja han començat les vacances d’estiu, no em vull perdre res de la vida del meu poble. El millor cinema a la fresca del món.

Hi ha 7 comentaris

  1. Jajajaja , feia temps que no reia tant i tant a gust .es ben be el que passava fa temps . ETS molt bona.😂😂😂😂

    • T’has imaginat a la tieta Maria anant a cops d’escombra i en Japet rondinant perquè es despentina, eh que si ? 🙂

    • 🙂 Moltes gràcies. És ben bé així com era la vida aqui al poble fa no tants anys. Ara, alguns d’aquests personatges ja no hi són, d’altres si i donarien per unes quantes entrades més 🙂 Un poble molt petit però entretingut

  2. Jo també he gaudit molt llegint-ho
    Es que sembla que encara estic visquent en aquest meravellós poble meu
    Quants records!!!
    Gràcies Mar per aixó….

Leave a Reply