Sense por

El cel ha decidit començar l’estiu net i descobert. Els pocs núvols que el cobreixen de moment no l’espanten i el sol llueix calent i orgullòs. D’igual manera vull veure’m a mi mateixa en aquesta tasca d’escriure: sense por i sense cap altre compromís que el de continuar escrivint per plaer, com he fet fins ara, amb la diferència que ara no tinc cap repte per complir; cap que no sigui el de complaure’m a mi mateixa.

Si, pel mateix fet, puc complaure a qui entri a aquesta casa i es quedi una estona a llegir, em sentiré agraïda i feliç. Estic segura que no hi pot haver un regal millor que aquest. No sé què passarà a partir d’ara, si hi haurà entrada diària o setmanal o sense interval fix. Amb tota seguretat seran les mateixes lletres qui ho decidiran, qui menaran les meves mans a escriure-les i posar-les per aqui quan els hi vingui de gust.

La por per mi sempre ha estat un obstacle i ara escric nerviosa i estic pensant que si en vull superar un de tants, el que puc fer avui, i ho faig per primera vegada, és publicar la meva fotografia perquè em pogueu conèixer una miqueta més i sapigueu qui hi ha darrera d’El·la. Així que aqui em teniu 🙂


Com que encara em queda una estona, aprofitaré per matar el cuquet, que encara viu després de noranta-nou entrades seguides, i explicar-vos que el meu poble ha recobrat la vida.

Feia temps que el poble no es veia tan ple de gent. Ahir hi havia un munt d’excursionistes enfilant camins per acostar-se als saltants d’aigua que, després de la pluja de dissabte, baixen molt plens; families que es retrobaven i aprofitaven el bon temps per ocupar les terrasses del carrer i la plaça; els veïns de Ca la Serafina que per fi han pogut tornar després de tres mesos i treien les bicicletes i sortien al balcó. Nosaltres, que sempre passem les estones lliures al pati del darrera, ahir estàvem al davant, per veure la gent que passava. He de dir, però, que vaig veure poques mascaretes i això em preocupa una mica, sobretot quan la distància de seguretat és difícil de respectar.

Els ocells estan més cantaires que mai, sembla que notin que alguna cosa està canviant. Les mosques i els mosquits campen al seu aire i ens fan ballar les cames i els braços com si estiguéssim creant coreografies per algun programa de talents artístics. L’aparcament de l’entrada del poble segueix ple d’autocaravanes; les cases de turisme rural ja fa dies que tenen les finestres obertes. L’activitat torna. Aquella calma i tranquil·litat que teníem ja no hi és però això no és dolent. No és dolent si ens cuidem i ens protegim els uns als altres.

Ara sí que ho he de deixar aqui. Fins aviat!

Hi ha un comentari

Els comentaris estan tancats.