87. Joël Dicker

Fa dies que no parlo de llibres. En tinc tres o quatre sobre la taula, entre ells “LLànties de Foc” , que vaig adquirir després de llegir-ne la recomanació de La vall de l’espiritualitat. De tant en tant l’obro per qualsevol pàgina i en llegeixo la sabiduria que conté. Aquest llibre el tinc en paper que és com més m’agraden els llibres.

En format Kindle tinc pendents “Dones valentes” i “La trena” que aquests els he de llegir a estones perquè són històries reals, molt dures, de dones molt i molt valentes i segons com em trobo se’m fan difícils de seguir. Me’ls van recomanar i de ben segur que els acabaré de llegir tots dos.

Ara mateix, però, tinc ganes de posar-me amb un llibre que feia temps que estava esperant: L’última novel·la publicada de Joël Dicker.

Joël Dicker és un escriptor suís francoparlant, i ara que escric això, recordo que el Mussol d’Aqualata pren classes de francès i com que és dimarts, qui sap si està assegut al banc esperant per entrar a la sessió de fisioteràpia.

Tornant a Jöel Dicker: Ara mateix és un escriptor de moda, però no és només un escriptor de bestsellers que passarà a la història després de tres o quatre novel·les bones. Dicker ha entrat per la porta gran disposat a quedar-se. No és una moda i prou. N’estic segura. Aquest jove escriptor és un prodigi de les lletres encadenades. Ha rebut nombrosos premis, entre ells el Gran premi de Novel·la de l’Acadèmia Francesa.

La primera novel·la seva que vaig llegir va ser ” Los últimos días de nuestros padres”, una magnífica historia sobre l’MI6, el servei d’intel·ligència britànic. Quan Dicker va escriure aquesta novel·la tenia tan sols vint-i-quatre anys.

La segons novel·la que en vaig llegir fou ” La desaparición de Stephanie Mailer”. Em va atrapar des de la primera pàgina. És una novel·la brillant on l’eix es centra en descobrir què ha passat amb Sptephanie Mailer però durant gran part de la novel·la, sense gairebé ni adonar-te’n, oblides aquest eix. L’autor et porta per mil històries i personatges diferents, en aparença desconexes, però que magistralment es teixeixen per concloure el misteri.

Ara estic a punt de començar “L’enigma de l’habitació 622”. Com que no puc llegir-lo en versió original, perquè no sé francès, he optat aquesta vegada per la traducció en català. N’he llegit només les primeres ratlles i ja sé que m’atraparà igual com tots els altres. Tenint en compte que no m’ha agradat mai la novel·la negra ni els misteris, això ja té molt de mèrit.

M’hi poso amb ganes. Si algú més l’ha llegit o el llegeix ja em sabrà dir si ha estat un encert. Quan acabi aquest ja espero amb ànsies la nova publicació de Murakami. Poc a poc.

87 dies. Desescalant. Llegint.

Diu Jöel Dicker: El meu camí literari és el plaer. Em retorna a la meva condició de lector. Escric les novel·les que m’agradaria llegir. “

Hi ha 5 comentaris

  1. Bon dia, Mar!
    Lamento decepcionar les expectatives creades per la teràpia de xoc que m’havia auto imposat. Com que estic més bé de les meves dolences musculars, ja no em cal anar a la fisioterapeuta cada setmana, que ho faré cada quinze dies, i aquest dimarts no toca. Però ja tinc cita per la setmana vinent i, no ho dubtis, sortiré de casa amb temps suficient de seure al banc de fusta a llegir la teva entrada.
    Sobre Joël Dicker no puc aconsellar-te. Només he llegit “La veritat sobre el cas Harry Quebert” i em va semblar massa perfecta, com escrita a partir d’un patró d’èxit. Però no em facis cas, perquè em va distreure, però és que jo sóc molt caparrut i degut al meu estricte veredicte ja no he llegit cap altra.
    Una abraçada.

    • El millor de tot és que les dolències musculars milloren 🙂 Jo encara espero poder-hi anar.
      Just el llibre que tu has llegit jo no l’he llegit i , mai no he sabut perquè, no n’he tingut ganes tampoc. És curiòs 🙂
      Moltes gràcies!

Leave a Reply