77. Ahir, avui, demà …

Avui estic molt cansada. Avui vull dir ahir. Crec ara mateix que estic tan cansada que demà segur que no escriuré res. Així que escric ara , per esbargir-me una mica i per veure si així em marxa el mal de cap. Després d’una bona dormida segur que em trobaré més bé. De tota manera ho publicaré demà perquè avui ja he fet l’aportació del dia.

Avui m’he passat gairebé tot el dia dins una fàbrica. Fent i desfent, acompanyant i ajudant.

Amb tot plegat m’he perdut la primera trobada amb les companyes de meditació, que just hem quedat aquest vespre al jardí de casa la Mercè per retrobar-nos després de no sé quants dies i setmanes. El jardí de la Mercè, per cert, és enorme i preciós. Un petit paradís. Tinc moltes ganes de veure-la, i a la Rosa, la Leonie, la Montse i la Pola. M’encanta estar amb elles. Són un grupet de dones de diferents edats, totes molt intel·ligents i cultivades. M’encanta escoltar-les i anar de retir de cap de setmana amb elles. Tot el que fem juntes m’agrada molt.

Hauré d’esperar a un altre dia per veure-les. Tot i que m’han dit que hi vagi encara que sigui tard, no m’hi veig en cor. Les enyoro molt.

Això m’ha estovat una mica. Però he de descansar una estona per poder aclarir-me el cap.

Just ara veig un whatsapp de la Magda que em diu de veure’ns demà al matí. Ara mateix li diria que no perquè no sé ni com m’aixecaré d’aquesta cadira, però demà em vindrà molt bé. Tot i que al matí he de fer una trucada de feina, hauré de revisar coses i ves a saber si tornaré a quedar aqui enganxada un munt d’hores. No passa res, després del “reset” que faré dormint, demà estaré com nova i podré fer de tot.

Entre una cosa i l’altra ja no sé si parlo d’ahir, d’avui o de demà. Tinc un embolic que ni jo mateixa sé el que dic o faig. Així que val més que ho deixi aqui i demà serà un altre dia. Potser serà avui o potser va ser ahir.

Penseu que escric tot això amb un somriure. Que no n’hi ha per tant i d’exagerar també en sé una mica. 🙂

77 dies. Desescalant. Una mica cansada.

el Mussol d’Aqualata diu: “jo em trobava en un esperpèntic escorç amb el cos i totes les seves extremitats a mig camí de tot arreu, però més pròxim a la dislocació que a enlloc.”

M’encanta com escriu aquest mussol. Quina bona troballa. Per cert, t’he buscat per google i surts a primera fila 🙂 Felicitats!

Hi ha un comentari

Els comentaris estan tancats.