66. Pellosjärvi

Aquesta paraula gairebé inpronunciable dóna nom a un petit llac situat al sud de Finlànida que bé podria ser el Shangri-La d’Occident. Un paradís de calma i silenci. Tranquil·litat en estat pur.

Ara que arriba el bon temps i que pensem més en desenpallegar-nos de peces de roba per què el sol ens toqui la pell; ara que el que més desitgem és sortir al carrer, caminar sobre la sorra de les platges i remullar-nos, potser sembla una bajanada parlar d’un paisatge fred, aparentment trist i solitari.

Si segueixo fent suposicions, potser podriem pensar que és així com ens hem sentit en les últimes setmanes: refredats, enfredorits i entristits. El temps tampoc no ens ha acompanyat, més que mai el cel ha estat gris i ruinejós durant gran part de les setmanes de confinament.

Com tot, aquesta idea també té una segona cara. Per mi, a dia d’avui, aquesta imatge i el paisatge que representa m’aporta calma í descans. He estat en aquest llac finlandès un parell de vegades. M’he assegut al petit banc que es veu de lluny en la fotografia. Quan hi vaig anar la primera vegada, era a l’estiu i podia arribar al banc des d’una passarel·la de fusta. Just al costat hi ha una escala per baixar a l’aigua.

Quan hi vaig anar en ple mes de març la segona vegada, vaig poder caminar fins molt més enllà del banc de fusta. L’aigua estava coberta per una capa molt gruixuda de gel i neu.

Caminar sobre un llac gelat sense veure ningú en tot el que donava de si la vista, confonent llac i cel en un horitzó on tot coincidia, em va donar una pau i una sensació de llibertat que mai havia sentit abans.

Tot té una part bona. El color gris, la soledat.. també.

66 dies de confinament. Desescalant. Salut per tothom.

Deia Juan Ferrandiz: “Creure en la pau ja és crear pau”

Hi ha un comentari

Els comentaris estan tancats.