51. Olora a espècies

La imatge pot estar protegida per drets d’autor

Això ho explicava un conegut…

Tal com el jove de l’anunci dels torrons que només torna a casa per Nadal, és ben bé  el mateix que fa el meu fill. Sense avisar es presenta a casa uns dies abans de Nadal i se’n va uns dies després. Cada vegada que em poso aquesta bandolera hi penso. Me la va regalar  fa un Nadal. 

Va arribar el dia abans a mig matí, a la meva hora de fullejar el diari. Estava assegut a la butaca de la sala ben enclotat entre els dos coixins que la meva dona havia cosit amb roba vella.Tenia la radio engegada. És un transistor molt vell però encara funciona. Diu la dona que sóc un carca i què vols que et digui, a mi ja m’està bé. M’agrada el crepiteig constant que fa l’aparell quan no acaba de sintonitzar bé la freqüència mentre de fons sempre hi ha algú que parla.

 Amb el diari a les mans anava passant les pàgines. La rugositat del paper entre els dits em diverteix. Les pessigolletes que em fa em distreuen igual que la olor calenta del paper recent sortit de la impremta.

Aquell dia, doncs,  la meva dona era a la cuina. Tenia la porta mig oberta perquè sap que  m’agrada olorar les flaires que surten dels fogons.

Entre la comoditat de la butaca i la olor a crema de carabassa que venia de la cuina, els meus ulls es van anar aclucant. Em sentia flotar i desitjava que res ni ningú em mogués d’aquell lloc mai més. Fins que vaig sentir el timbre de la porta. Els peus em van fugir del terra, el cor va començar a palpitar molt de pressa, el diari em va caure de les mans i jo no sabia ni on era ni el que estava passant. El timbre va sonar una segona vegada i vaig sentir com la meva dona em deia vinga Jaume vés a obrir que no puc deixar el foc ara.

En aquell moment vaig decidir oblidar per sempre més tota la col·lecció de paraulotes que em van sortir de la boca. Em feien mal només de sentir-les. Les vaig anar abandonant mentre caminava pel passadís, amb una mà a cada paret del passadís que uneix l’entrada amb la sala. Qui coi era que trucava a la porta? Que no sigui l’alcalde, que vaig amb espardenyes i el xandall d’estar per casa, que, per cert, encara no té cosit el forat de la butxaca i m’acaba de caure una moneda. La colliré en tornant, pensava.

Vaig obrir la porta, just interrompent el tercer toc de timbre ( quina persona tan impacient…) i algú se’m va abraonar i em va penjar alguna cosa del coll. Fos qui fos aquesta persona, va tenir sort que jo estava mig adormit i enfeinat maleint els ossos de  l’alcalde o de qui fos que era allà en aquell moment. D’altra manera, segurament m’hauria defensat i abans de permetre que em posés les mans a sobre jo les hi hauria posat a ell d’una empenta.

Aquell individu no en va tenir prou de penjar-me no sé què al coll que a més se’m va quedar arrapat com un llimac. Si, ho sé, la meva dona m’ho retreu dia si dia també. Com pot ser que diguis que el teu fill és un llimac.  En la meva defensa he de dir que no sabia que era en Marc fins que el vaig tenir penjat del coll.  

Els seus peus no tocaven el terra, grandassàs com és. La olor que deixava anar em va estovar el cor. En Marc. Feia mesos que no el veia i era el mateix de sempre. Amb aquella olor d’espècies que parlen més que no pas ell.

Namasté pare! Que guapo que estàs. T’he penjat aquesta bandolera. Porta-la sempre amb tu, així no et cauran les monedes de la butxaca mai més, que ens comneixem. On és la mama? I aquesta olor de carabassa?

No vaig tenir temps de reaccionar que ja era a la cuina abraçant la seva mare. Els sentia com reien i ploraven a la vegada i em cridaven perquè m’unís a la seva abraçada.

Des d’aquell dia que porto sempre la bandolera que em va regalar. Vaig al mercat, a missa, a la fleca… arreu on van els meus peus em segueix la bandolera penjada del coll.

(…)

Com aquell que res, ja ha passat un altre any, viscut entre els records de l’últim nadal i el dia a dia tranquil tot esperant les festivitats d’enguany.

Sento el timbre de la porta. Aquesta vegada no em sorprèn. M’he posat els pantalons de vestir i la camisa planxada, les sabates llustrades i la bandolera. Em preparo per a l’abraçada més gran que hauré fet mai fins avui. En Marc, excepcionalment, ha telefonat fa una estona per dir que estava a punt d’arribar. Avui no tindré la mateixa sorpresa de l’any passat.

Obro la porta. No olora a espècies. Més aviat la olor que se sent és dolça i empalagosa. M’acosta el que em sembla que és un farcell quan ho tinc entre els braços.  Es diu Jaume, em diu. És el teu nét pare. Namasté.  

Mercè! Deixa la crema de carabassa i vine a la porta, corre!

 – Digue’m fill, de quin color son els seus ulls? És tan guapo com tu?

51 dies de confinament

Deia Julio Cortázar: “Deixa’m entrar, deixa’m veure algun dia com em veuen els teus ulls”