Ai font, fonteta

“Ta i tants”. Així contestava una coneguda artista de cine, com diria la meva àvia, quan li preguntaven quina edat tenia. A mi em semblava una resposta d’allò més enginyosa i pensava que quan jo fos gran també ho diria i així tindria sempre la mateixa edat durant molt i molt de temps. 

I vet aquí que ja m’he fet gran. Prou gran com per a poder respondre que tinc “ta i tants” anys i quedar-me tan ampla. Excepte les vegades, que mal m’està el dir-ho són la majoria, que m’oblido de l’artista de cine i la seva enginyosa resposta i dic, com he fet avui mateix:  setanta-tres. 

Quan he vingut aquest matí i he vist els teus brolladors he pensat en els meus “ta i tants”. M’he assegut al petit banc de rajols enganxat a la teva caseta i m’he sorprès a mi mateixa parlant-te dels records que tinc de tu i amb tu. 

 Ai font, fonteta, te’n recordes? Quan venia de petita i m’enfilava al cirerer d’aquí al davant i collia les cireres més vermelles  per posar-me-les a les orelles, com deia la cançò. Després presumia d’unes arracades d’allò més precioses i originals, mentre la padrineta Rosalia, amb aquella veu tan dolça i entrebancada, em renyava i em deia que les nenes no podíem pujar als arbres, que fes el favor de baixar. 

 La Rosalia ja fa uns quants anys que va morir. Això si, ben passats de llarg tots els “ta i tants”, només faltaria.  El cirerer va desaparèixer molt abans. No he sabut mai qui el va treure ni quan. Essent jo joveneta segurament no donava valor a aquell arbre ni a cap altre. Feina tenia en anar creixent i fent-me gran. Que vaig créixer molt de pressa. En centímetres, vull dir. Bé prou que ho saps. 

Ai font , fonteta, que la vida no m’ha allunyat mai de tu ni del teu entorn. M’has vist créixer, m’has acompanyat mentre estudiava al teu costat els exàmens de música. I no sóc compositora ni intèrpret, si més no de notes musicals. La vida m’ha portat durant un temps a voltar pel món, però sempre acabo aquí, al teu costat. En els darrers anys he trobat en tu a una bona amiga i aliada per practicar meditació. L’escenari no pot ser millor, un entorn verd i ufanós on el vent s’hi passeja amb calma i fa voleiar les fulles dels arbres que et fan ombra. 

 Ai font, fonteta, te’n recordes? Quan veníem amb la família a berenar els diumenges. Coca dolça amb fuet i xocolata i com no, acompanyada d’aigua fresca i boníssima dels teus dolls. Que no ens deies mai que no. 

 Als més petits de casa els hem ensenyat a estimar-te i a jugar amb tu amb respecte. A compartir i valorar el que sempre ens has donat: Aigua i amor. 

Avui, aquí asseguda, al teu banc de rajols, he llegit les lletres que un dia l’avi Jaume et va dedicar. Me l’imagino pinzellant delicadament les paraules sobre la pedra rugosa de les teves parets. Unes paraules que posava en boca teva.

Filla del cel jo sóc,

La font  de la Clapera,

D’aigua pura i abundant,

Amb el basol i regalera

Calmo la set del visitant.

Ets filla del cel, font, fonteta. Del mateix cel on ara hi resposen moltes persones que  tu vas conèixer i de la que en guardes tants i tants secrets que et van confessar.

Deixa que saludi a en Joan, que deu anar a casa del seu fill i des de lluny ja es treu la boina i diu hola nena amb un somriure d’orella a orella. En Joan també et coneix de tota la vida. De tota la seva vida perquè tu ets més gran que tots nosaltres.

 Entre un record i l’altre sempre hi apareix l’aigua. Tota la que m’has donat, la que m’ ha curat les petites ferides i la que m’ha tret la set després d’un gran esforç. També la que m’ha consolat en moments tristos i la que m’has servit per celebrar els millors moments de la meva vida. 

            Aquesta tarda, per primera vegada en ta i tants anys, vindrem a berenar al teu costat per fer-te companyia a tu. Per no deixar-te sola. Perquè, per primera vegada en ta i tants anys, no ens pots donar aigua. Els teus dolls s’han eixugat. 

La teva força, però, no s’eixugarà mai. Gràcies per tot font, fonteta. M’agradaria prometre’t que faré tot el possible perquè tornis a brollar.

Leave a Reply