L’Alba i el mirall

A la punta del dia l’Alba perd la seva identitat

Es desperta de cop i baixa del llit ben decidida. Per l’escaire de la finestra entra un feble raig de llum. El sol tot just s’està despertant. 

Encara amb els ulls tancats l’Alba fa un parell de passes curtes i coixes amb els peus descalços. Obre una mica els ulls i la claror li obliga a aclucar-los de nou. Els torna a obrir. Està encuriosida per aquella claror.  Petites llums  se li passegen per davant de la cara i, de fet, per arreu on mira. La camisa de dormir n’està tota plena també. 

Amb la idea d’atrapar les llumetes que els seus ulls veuen amb tota claredat, estira els braços per totes bandes. Es toca el vestit per intentar atrapar-les al vol però no hi ha manera. No pot agafar cap llumeta. 

Tota decebuda decideix anar a rentar-se la cara. Potser veu visions, pensa. 

Quan obre la porta del lavabo s’endú un ensurt que fa que de la seva gola en surti un esgarip curt i contundent que gairebé l’ofega. Necessita respirar fondo un parell de segons abans de recuperar-se. Sent que li baixa una gota de suor del front. Nota molta escalfor a la cara i sent calfreds a les cames. 

 L’Ernest, obre els ulls a poc a poc. El crit de l’Alba l’ha despertat però no el sobresalta. Amb les mans arrugades i els dits encarcarats es frega els ulls. Reprimeix un  un gemec quan intenta incorporar-se i les cames no el volen seguir. L’edat no perdona, diu en veu baixa. 

Mentre sent l’Alba que va parlant amb la veu tremolosa, l’Ernest es posa les sabatilles i s’acosta a la seva dona. 

Alba, princesa… Cada matí et passa el mateix, recordes? Que no ho veus que aquesta del mirall ets tu?  

Tot seguit, l’agafa de la mà i la mira amb un somriure. El mirall els respon a tots dos amb un altre somriure.         

Qui ets tu? diu l’Alba a l’Ernest amb un somriure tímid. I tot seguit s’enrojola. 

 

Leave a Reply