Les formigues no necessiten obrir la porta per entrar a casa

La imatge pot estar protegida per drets d’autor

Les formigues no necessiten obrir la porta per entrar a casa. Entren pel travesser de baix que no està anivellat amb el terra. Ho he vist cada dia des de fa gairebé una setmana, des que el meu cap, sense miraments, em va donar una puntada de peu i em va enviar a casa sense feina.

La primera nit després de l’acomiadament la vaig dormir al ras. Em vaig despertar amb una ampolla de vi buida a les mans. No vaig adonar-me que estava a un cop de clau de dins de casa. Quan vaig entrar, una ferum molt forta em va mig desvetllar. Hi havia mosques dins el cubell de les escombraries i excrements del gat sobre el marbre de la cuina. Em van venir basques i no vaig arribar a temps al lavabo per vomitar.

No vaig netejar res fins l’endemà. Em sentia atrapat dins una espiral de pensaments nocius que m’empenyien a abandonar-ho tot. Em preguntava de què serviria endreçar les coses si tot plegat ja era un desgavell. Sense feina ni família la vida no existia, no tenia cap sentit.

Però aquella fortor em va despertar la ràbia. Em va fer obrir la porta del carrer d’una revolada i d’un cop de peu vaig enviar el cubell  a fora. Vaig posar un drap sota l’aixeta i, fins que va quedar ben estripat, el vaig anar passant d’una banda a l’altra del marbre per a deixar-lo net.

Vaig necessitar un dia més per ficar-me a la dutxa. I un altre dia per obrir les finestres i ventilar la casa. Els meus sentits es començaven a desencallar L’aire que entrava després d’obrir les finestres m’inflava els pulmons.

El següent dia vaig fer un ram amb les flors de la mimosa del meu pati i el vaig posar sobre la taula del menjador. El gat em feia moixaines a les cames i em va fer riure amb les seves pessigolles. Vaig decidir que l’endemà aniria a comprar-li un llit nou. Quan el vaig tenir, el vaig posar al costat de la xemeneia i vaig encendre el foc.

Potser jo era com aquell foc, que sempre tenia caliu. Amb una mica d’empenta podria encendre de nou la meva vida. Per què no?

Avui arreglaré la porta de l’entrada, que faci goig, que no s’hi pugui escolar res més que la claror del dia. Demà a trenc d’alba sortiré a buscar feina.