Tot sigui a fi de bé

La imatge pot estar protegida per drets d’autor

    El paraigua se li gira del revés i de res no li han servit els rul·los que ha portat durant tota la nit. Aquest vent pluig destrossa el pentinat de qualsevol, pensa la Clara mentre espera que el semàfor de vianants es posi verd. El seu nét, en Raimon, està quiet al seu costat. L’escola és a l’altra banda del carrer i quan hi arriben el nen li fa un petó tímid i corre cap a dins on ja l’esperen els seus amics. Ara la Clara ja pot anar cap al mercat. Si la Flora té un bon peix a la parada, farà una sarsuela per dinar, decideix.

     Amb el peix a la bossa, va a la verduleria a comprar cebes, pebrots i un parell de patates i només li queda passar per la fleca. Pel camí saluda la Carmelina que li recorda que dissabte a les nou en punt passarà l’autocar a recollir-les per anar d’excursió a Montjuïc amb els jubilats. Que bé, quines ganes en tinc, pensa la Clara.

    Després de dinar, la Clara s’apressa a endreçar-ho tot. La rutina de cada dia. Posar totes les fotos dins els calaixos, que no hi hagi roba a la vista, ni rul·los ni pinces ni davantals. Les espardenyes d’estar per casa ben amagades. Quan ho té tot endreçat, treu del rerefons de l’armari la bossa amb la roba que hi té amagada.  

    Avui es posa el vestit de monja. Els joves d’avui dia són ben especials, pensa la Clara mentre es prepara el maquillatge. Sap que no es pot carregar de pintura perquè al seu client,  el de la botiga de cotxes,  li agraden les arrugues. Les madures, com diu ell. Quin fàstic. Prefereix no pensar-hi perquè ara no és un bon moment per vomitar.  Quan era més jove no tenia tants miraments. Aquesta feina li feia guanyar uns diners extres que li anaven bé en determinats moments. Vet aquí, doncs, que després d’uns quants desennis sense exercir, hi torna a recórrer per necessitat.  

    Acaba l’estilisme amb unes sabates de tacó que són bones perquè no li fan gens de mal tot i l’artrosi als genolls. Els setanta anys que té no la perdonen per molta xapa i pintura que hi posi pel mig, pensa. Ara només li falta posar-se les ungles falses i ja no serà la Clara. Durant unes hores serà Sor Maruja. Demà es convertirà en la Miranda quan es posi el vestidet d’infermera que li va comprar el jutge, que li paga tres vegades més que ningú per una fel·lació a la setmana. I demà passat serà la Lileta quan es vesteixi de col·legiala per acontentar al director de l’escola del seu nét.

    Tot sigui a fi de bé, pensa. D’aquesta manera, amb els diners que guanya, en poc temps podrà pagar la fiança per treure el seu fill de la presó. Per altra banda s’ho passa prou bé, mal li està el dir-ho. Mentrestant es fa el nom del pare mentre mira amunt i pica l’ullet com si parlés amb Déu Nostre Senyor.