Teoria del Caos 2

La imatge pot estar protegida per drets d’autor

La Teoria del Caos diu que els petits canvis en les condicions inicials són les que creen enormes diferències respecte al resultat final, pel que una majoria dels successos i sistemes que ocorren no són predictibles en la seva totalitat.

            En Damià s’ha oblidat la cartera i no li queda altre remei que fer mitja volta i tornar a l’edifici d’apartaments més antic de Girona on viu des de fa unes setmanes.

            La Neus fa poques setmanes que viu a l’edifici més antic de Girona i cada dia , des de la finestra de la cuina, veu com el seu veí surt a primera hora del matí i entra cinc minuts més tard per tornar a sortir al cap de res.  Tot un misteri , pensa ella. El xicot més guapo de la ciutat viu al seu edifici i cada dia fa aquest moviment de sortida-entrada-sortida que la té més que intrigada. Entre un pensament i un altre, avui la Neus s’ha despistat i se li ha cremat la torrada. Avui arribarà a la feina cinc minuts més tard, què hi farem.

            Quan en Damià surt al carrer amb la cartera a la butxaca es topa amb la Neus. No havia vist mai uns ulls color caramel com aquells. D’on ha sortit aquesta noia? Amb els nervis a la punta de la llengua i dels dits , es disculpa i li demana el nom. A partir de llavors, cada dia es topen a la porta. En Damià ha de recular perquè es deixa la cartera, o el mòbil, o el portàtil. La Neus ara arriba sempre cinc minuts tard a la feina perquè se li crema la torrada, se li estripen les mitges o se li taca la camiseta.

            En Damià i la Neus viuen així, amb trobades casuals durant mesos. Es topen a l’edifici , es troben al bus, a la cua del supermercat, a la finestreta del banc, decideixen entrar a la mateixa sala del cinema quan es troben a la cua comprant l’entrada… I així, sense ni adonar-se’n, fan de les casualitats un hàbit.

            El que en Damià no sap és que, després dels primers mesos,  la Neus a vegades feia que el despertador sonés cinc minuts més tard per poder coincidir amb ell a la porta, o feia veure que s’entrebancava quan es trobaven a la cua del pa perquè ell l’ajudés a recuperar l’equilibri i, com qui no vol la cosa, robar-li un petó. Sense voler, és clar.

            El que la Neus no sap és que, des de fa uns dies,  en Damià a vegades  va amb dues carteres a la butxaca, o fa veure que se li ha punxat la roda de la bici per tal de poder-se trobar amb ella  a primera hora del matí. Així ella el porta a la feina i s’acomiaden amb un petó que cada dia s’acosta més a la comissura dels llavis i cada dia és més llarg.

            El que no saben ni la Neus ni en Damià és que, aquesta nit, tots dos han decidit dormir a casa de l’altre. Abans de pujar a casa en Damià, la Neus es fica sota la dutxa. Quan sent el timbre de la porta, tanca l’aixeta i surt corrents a obrir. Només s’adona que no ha pensat a embolcallar-se amb la tovallola quan nota les mans fredes d’en Damià abraçant el seu cos encès.  En Damià tanca darrera seu la porta amb un cop de peu.