La lluna, la pruna

La imatge pot estar protegida per drets d’autor

 Aquesta nit dorms inquieta, tens pessigolles a la panxa, com petites puces que es passegen pel seu interior sense descans, fen-te sentir excitada i amb ganes de riure. No et treus del cap aquella parella que ballaven el vals a la plaça just després de les dotze campanades que anunciaven un any nou molt prometedor. I els cantants que , des de l’escenari als peus de l’escala de la catedral, feien que l’òpera adquirís un altre significat mentre els altaveus repartien aquí i allà el so d’aquelles veus tenors tan ben afinades. Allà tothom ballava: els més petits en braços dels seus pares, els adolescents que anaven d’una banda a l’altra, i aquella noia  altíssima, d’ulls verds i somriure de maduixa, que agafava de les mans el seu acompanyant i donaven voltes i més voltes fins que , visiblement marejada, es va asseure a la seva falda i deixaven que fos la cadira de rodes la que donés voltes amb ells a sobre. I rialles. Sobretot recordes les rialles, i les ganes d’abraçar a tothom i dir-los que demà hi series.

Si, avui hi seràs. A primera hora. Perquè quan s’obrin les portes siguis la primera d’entrar.  

No et podies imaginar que aquell ram de flors et portaria fins a on només hi arribaven els somnis.  En Ferran només tenia un any quan te’l va entregar. La seva mare li havia explicat que te l’havia de donar just després d’esmorzar, abans de seure al sofà i engegar la tele. El teu fill estava preparat amb la càmera  per enregistrar la teva reacció al rebre’l. Entremig dels lliris taronges i les roses grogues del ram hi havia una altra cosa. Què deuria ser? D’entrada no t’esperaves aquell regal. No era el teu aniversari ni tampoc era el dia de la mare. No era Nadal i el dia de Reis encara no havia arribat. No havies guanyat cap premi. Aparentment. Així que en una fracció de segon van passar pel teu cap un munt de preguntes. No podies entendre a què era degut aquell regal. I si…? Quants en vas pensar de  “i si… ? “.  Després de la sorpresa inicial vas veure el cd rom amb un petit sobre enganxat a la contraportada. Era l’enregistrament d’un concert de música clàssica. Quina casualitat que el ram de flors fos igual que els que es veien a la fotografia de portada del cd. No podies entendre res, però aquesta curiositat et va fer gràcia. Aquell concert enregistrat era un dels teus preferits.

Decideixes fer enrere aquests pensaments i, com que no aconsegueixes dormir més, creus que és millor que et llevis.  Així et pots prendre en calma una bona dutxa. No t’ho pots creure. Quin hotel tan bonic. Al bany hi ha un marbre de color rosa i un ambientador de lavanda que amb gust te l’enduries a casa. Les tovalloles son tan toves i suaus que et relaxen de seguida que te les emboliques al cos després de tancar l’aixeta de la dutxa. Al costat de l’armari hi tens un mirall de peu enorme. És perfecte per poder-te veure de cap a peus i reafirmar que la combinació de faldilla i jaqueta que vas triar per estrenar avui és molt encertada. Elegant i discreta alhora, els brillantets incrustats al rus negre li donen glamour. Les sabates les deixes pel final, aquests tacons val més que s’esperin fins a última hora. Retoques el pentinat i mentre t’apliques el coloret a les galtes quedes absorta en els teus pensaments altre cop i sense saber com , els teus llavis es mouen i la teva veu, molt tímidament, comença a entonar una cançó infantil: la lluna, la pruna.

Anit en Ferran la cantava a ple pulmó. Ben abrigat amb una manta marró molt i molt gruixuda, es deixava conduir  a estones pel seu pare, a estones per la mare. El tiet i la tieta també empenyien el cotxet en alguns moments. En Ferran treia un bracet per cada cantó a l’espera que un o altre l’agafés de la mà i sense més ni més es posava a cantar a tot volum la cançó de la lluna. Tots reieu contents i , encomanats per l’energia del petit, us uníeu als seus cants. D’aquesta manera semblava que el fred del desembre vienès era més fàcil de suportar.  Tot plegat resultava tant simpàtic que els vianants assenyalaven el nen quan cantava i s’hi sumaven tararejant o xiulant. Era una digna competència dels músics de carrer que us anàveu trobant a cada pas.

Ara que penses en el teu nét, el sents com corre pel passadís de l’hotel. Estàs segura que és ell. El coneixes tant bé que fins i tot saps com son les seves passes. Curtes i rapidíssimes, com si no volguessin perdre mai el temps. De seguida el sents. Avia!, crida. Vine! Obres la porta i els trobes a tots esperant per anar a esmorzar. En Ferran t’agafa de la mà i et condueix fins a l’ascensor. Quin gran descobriment que ha fet. T’ensenya que prement un botó al qual hi arriba enfilant-se de puntetes, la porta s’obre. A dins hi ha una senyora tota emperifollada amb la cara tota pintada de tons rosats, una pamela amb plomes enormes i un abric gegant de pell de marta. El petit s’espanta tant que se t’agafa a les cames i hi amaga el cap. Decideix que no vol entrar a aquell habitacle de cap manera així que, toca baixar tres pisos per les escales. 

No saps si t’entrarà res a l’estòmac. Encara hi tens les mateixes pessigolles que fa uns dies que no t’abandonen. Són les pessigolles de l’emoció, penses. A veure si hi veuràs una japonesa amb un quimono de veritat. O un artista de cine. Qui ho sap, tot pot passar, n’ estàs segura.

El moment s’acosta. Poses la mà a la butxaca de l’abric i hi trobes el petit sobre que hi havia enganxat al cd que et van regalar ara fa exactament un any. Quan el vas obrir no podies processar de cap manera el que veies. Els somnis son això, somnis. No t’hauries imaginat mai que es podien plasmar en un paper. Que es podien tocar.  Sempre havies cregut que l’únic somni que es podia tocar amb les mans era un fill. I ja n’havies tingut dos. Res més no es podia somiar i fer realitat alhora.  Estaves a punt de descobrir que t’equivocaves.

Ja esteu a punt per sortir al carrer. Tots t’acompanyen. Només entraràs tu però saps que t’esperaran a fora. L’aire del carrer és fred. Comencen a caure petits flocs de neu. Et sens nerviosa, com el dia que et vas casar. Si fos aqui, penses. Però saps que és amb tu. Avui tothom és amb tu.  Aneu passenjant tranquil·lament fins a la porta de la sala de concerts. Un petò i una abraçada a tots , els tornaràs a veure d’aqui a poques hores. Tornes a posar les mans a les butxaques de l’abric. Hi tens el sobre amb l’entrada a dins. Platea, fila tres, seient vuit. Et dirigeixes a la porta d’accés. Ets la primera. Darrera teu una parella de japonesos. La dona porta un quimono de veritat. Et fascina el vestit i el maquillatge i et quedes un moment observant-la. De lluny sents el petit Ferran com canta, altra cop, la lluna la pruna i se t’escapa un somriure. Els saludes a tots. De seguida però, tornes a mirar endavant. No te n’adones com el teu fill et segueix amb la càmera per inmortalitzar aquest moment. Les portes s’obren. Avances unes passes, entregues la teva entrada. Ja ets a dins. La sala és tal i com la recordes quan la veus cada any per la televisió. No t’ho has perdut ni un sol any. Veus els membres de la orquestra com afinen els instruments. La decoració floral et fascina. El verd de les fulles es barreja amb els grocs, taronges i blancs dels lliris i els clavells. Poc a poc es va omplint la sala. T’acompanyen fins al teu seient. Estàs a només tres files de l’escenari. Pots veure el color dels ulls del primer violí, pots sentir la olor de la fusta de les violes. 

Al teu costat s’hi asseu un senyor molt elegant i educat que et dedica una mitja reverencia. En un anglès correcte et saluda i tu el contestes amb timidesa. Els teus ulls no poden donar a l’abast amb tot el que veuen. Et sents com si estiguéssis dins una pel·lícula. Fins i tot et veus petita dins la sala. És molt més gran del que t’imaginaves i és tota daurada. 

Entre un pensament i un altre la sala ja s’ha omplert del tot. S’ajusten les llums  i entra el director de la orquestra. Els aplaudiments trenquen el silenci que s’havia fet. Veus la batuta a la mà del director que saluda el public amb una reverència. Et sembla que t ‘està mirant a tu i et pica l’ullet. Per què no?  Es gira de cara a l’orquestra i els dona les primeres indicacions per iniciar el concert d’any Nou a la sala daurada del Musikverein de Viena. Estàs a punt de tocar el teu somni amb les mans.

De manera instintiva estires els braços cap al no res. El cor et batega molt de pressa. Et despertes de cop. 

 


Leave a Reply