Allò va acabar tant malament que…

Aquesta imatge pot estar protegida per drets d’autor

Allò va acabar tant malament que , un cop refets de l’ensurt, van esclafar a riure com si estiguessin posseïts per ves a saber quin bruixot. Ningú no va prendre mal, així que unes bones rialles eren ben justificades després del desastre ocorregut. Tot l’escenari havia quedat destrossat. No es podia aprofitar ni un marc de quadre, ni un botó de vestit. La pitjor representació teatral de la historia mereixia aquell final.

El públic estava enfadat per la mala qualitat de l’obra, la mala interpretació dels actors, els personatges mal creats, l’atrezzo que no s’aguantava per enlloc, la lluminària que anava al seu aire sense lligar amb les escenes, els altaveus que xiulaven i el xivarri del públic que va començar a protestar només de pujar el teló .

En un principi va ser desconcertant, el públic no estava segur de si tot allò estava passant perquè formava part de la ficció teatral o bé si era una broma d’aquelles de càmera oculta. Va costar veure que, en realitat, es tractava d’una companyia teatral amateur. I tant amateur.

El protagonista era un perruquer que havia de preparar la núvia pel seu gran dia. La pinta que duia a la mà coneixia millor el text que no pas l’actor.. De fons se sentia l’apuntador que, al principi amb paciència i després amb crits, anava dictant el text per tal que l’actor agafés el fil. L’actriu que representava la núvia no sabia moure’s amb el vestit, que més que un vestit de núvia era el vestit d’una princesa rococó, amb un munt de capes i capes de roba i una perruca espantosa que li pesava tant que li feia perdre l’equilibri i la feia caminar amb dificultat.

Els altres actors que esperaven darrera l’escenari a que fos el seu moment, tenien ganes de veure com anaven les coses, així que es veien caps i peus per entremig de les Cortines. Veus i empentes i tots els sorolls imaginables que feien impossible seguir el fil del que passava a l’escenari.

Per acabar-ho d’adobar, va aparèixer a l’escenari una serp. Llarga. Llarguíssima. Estava esverada i lliscava de pressa per l’escenari. Els actors van començar a xisclar espantats. Un home que en deuria ser el propietari va aparèixer damunt l’escenari amb un pal de ferro per empaitar l’animal. El públic va embogir i a empentes intentaven sortir de la sala. Pels altaveus es demanava calma però de calma res.

La serp es perdia a estones i llavors apareixia al pati de butaques. El públic saltava d’unes butaques a les altres, s’enfilaven a l’escenari, es barallaven amb el personal de teatre i entre ells. Al final no es podia distingir qui era qui n i que estaven fent. Tot va quedar destrossat. Passats uns minuts la sala es va anar buidant, traslladant l’enrenou al carrer. Dins la sala, el personal del teatre anaven com bojos buscant la serp. Quan la van trobar, ben caragolada en una butaca de la primera fila, tothom va entrar en calma. Deu segons de quietud i silenci absolut i de sobte tots esclafen a riure.