Al parc d’atraccions

Passo de l’asfalt a la terra en un instant, sense preavís. Immediatament els sorolls que sentia llunyans ja els tinc a sobre, d’altres es mantenen lluny. Tinc la sensació que el terreny és molt gran, sense barreres que impedeixin la transmissió del so.  Hi ha molt de xivarri.


            A la meva esquerra hi ha una dona que pregunta repetidament on és el nen i les persones que hi ha al seu voltant responen tots al mateix temps: Allà! I s’allunyen caminant ràpidament.

A la meva dreta sento els crits d’uns adolescents al mateix ritme en què un sistema hidràulic impulsa amunt o avall el que deuen ser els braços del “Salta Montes Saltarelle”. L’altaveu que hi ha als meus peus repeteix constantment aquest nom amb una alegre cantarella.

Decideixo endinsar-me dins el parc i a cada dues passes ensopego amb gent que deixen rastres de colònies fresques, perfums pesats i  suors que m’ofeguen. Fa molta calor.

Una mà forta i gruixuda s’agafa al meu braç. Un senyor amb la veu greu i tremolosa em demana disculpes per haver-me trepitjat. El meu peu ha reaccionat instintivament i he fet un saltiró que ha fet aixecar molta pols del terra que se m’ha ficat al nas. Tinc ganes d’esternudar.  Els ulls em piquen i em cauen dues llàgrimes de cocodril.

Pocs metres més endavant m’aturo uns instants. Els narius, encara empipats per la pols, se m’obren de cop. Respiro llargament i profunda. Les pomes caramel·litzades em fan perdre els sentits. Em dirigeixo a on em duu la flaira. Trec unes monedes de la butxaca i en compro una.

Davant per davant hi ha  la tómbola. Algú acaba de guanyar un premi gros. El portaveu de la tómbola té el micròfon tan a tocar de la cara que puc sentir la seva respiració mentre agafa aire per saludar a crits als que són a la muntanya russa.

Una noia jove, amb la veu molt dolça i fina, m’entrega un sobre petit. És de la mida del palmell de la meva mà i té les vores foradades.


            Ressegueixo els foradets amb els dits i obro el sobre. Qui sap si tindré premi.