Petunia


A la meva tauleta de nit no hi tinc cap despertador. No em fa falta. Cada matí, a les set en punt, em desperta la llengua de la Petúnia.

Petita i esprimatxada com és, la Petúnia no para fins que em llevo i m’empeny cap a la dutxa amb el seu cosset de pèl negre i ulls grans i foscos com el meus.

Des que viu amb mi que em sento menys sol i no visc acompanyat només de records i retrats de família.

Deu minuts després ja m’he vestit i amb un parell de glops he fet baixar el cafè coll avall i la cremor que em deixa m’acaba de despertar del tot.

Cent setanta centímetres més avall dels meus ulls, ajaguda als meus peus i  amb cura de no embrutar-me els pantalons de pinça acabats d’estrenar, la Petúnia em mira amb determinació i em reclama la seva galeta. Té tanta pressa per sortir de casa que no para de moure’s i d’un cop de cua fa moure el moble del rebedor. El marc amb la fotografia del meu avi trontolla però no acaba de caure.

És una fotografia antiga, de la seva última actuació com a pianista del Liceu. Poc després va perdre quatre dits de la mà dreta i la seva carrera es va acabar. Jo mai no he sabut què havia passat en realitat.

“Sortim o no?” - Sembla que em diu la Petunia -

Em rento les mans i les dents de qualsevol manera. Amb els dits em pentino els cabells. Cada dia són menys negres i més grisos. Els quaranta comencen a obrir-se pas.

La Petúnia m’espera amb la corretja a la boca i sortim a fer la nostra passejada matinera diària.

Per ser tant d’hora fa un sol espetarrant i bufa un airet de ponent molt agradable. De seguida deixem l’asfalt del carrer i el poble enrere i enfilem el camí que passa per la Font de la Tortuga Negra. Està cobert de margarides blanques i d’herba molt crescuda. Anit  va ploure fort i s’han format bassals. Deixo que se’m mullin les sabates quan els trepitjo.

Just davant veig les Muntanyes de l’Olla, que donen nom a la Vall que envolten. Són altes i poblades d’alzines i roures.  La vall inclou el poble, el polígon i unes quantes cases disperses. Poca cosa més. 

L’ Olla té unes esquerdes que comencen ben amunt amb uns quants saltants d’aigua que just ara baixen plens fins als rierols que ens anem trobant pel camí. Aquests s’allunyen seguint la ruta de les carreteres que contribueixen a mantenir-nos comunicats amb la resta del mon.

Observo aquests paisatges cada dia com si fos el primer.

Quan era petit i amb prou feines sabia dir un parell de paraules,  l’avi sempre em deia, quan m’enxampava amb la imaginació ben lluny, que ja se m’havia escapat l’avió. I jo deia “Scapat Vió”!  L’avi havia après aquesta expressió del seu pare durant els anys que havien viscut a Mèxic com a concertistes.

Ara se m’ha escapat l’avió a mi amb aquests pensaments. Trobo a faltar l’avi. És tota la família que em queda i no poder estar al seu costat m’entristeix.  

Sort que la Petúnia em porta fermat amb la corretja. Com pot ser que sigui ella la que em passeja a mi?

A l’encreuament del final del caminet de la font sempre continuem cap a la dreta. En direcció a la residència de la Casa Vella del Poblet passant per Cal Ferrer Lluís. Mitja horeta de passeig i ja hi serem. L’avi m’espera.

Minuts més tard arribem a Cal Ferrer. En Lluís és un home curiós. Deu tenir uns setanta anys. És alt i prim. Té les mans llargues i les ungles negres de tant treballar el ferro. El vent li despentina els cabells grisos que porta força llargs i arrissats.

El ferrer Lluís sempre té invents a fora l’era. Sempre que ens veu arribar es posa nerviós i comença a suar. Deu ser que no li agrada tenir visites. Alça la mà esquerra, que llueix un enorme anell amb una clau de sol en el dit anular, i em saluda amb un mig somriure mostrant l’ullal d’or que fa que el seu rostre tingui un aire misteriós, i abaixa la vista.  Sempre m’han sorprès aquestes excentricitats d’en Lluís.

Les males llengües diuen que el ferrer havia estat engarjolat per alguna malifeta però ningú es posa d’acord en decidir quina  una  n’havia fet. Va arribar al poble fa molts anys i mai no l’he vist acompanyat.

 Aquests dies està construint  i arreglant els ginys que fan servir els artistes de Circ que actuaran a la plaça del poble aquest estiu. Avui veig que prova el disparador de papers: un tambor giratori amb un tub en forma de coet que dispara boles de papers de colors i les dispersa per tota l’era.

La Petúnia embogeix . Vinga saltar i saltar fins que n’empaita una amb les potes. És de color blau i sembla estar doblegada per moltes bandes. Se li escapa i s’entesta a perseguir-la mentre l’airet la fa volar.

Amb prou feines puc estirar la Petúnia fora de l’era del Ferrer . Ens diem bon dia i quin temps que fa i seguim el camí.

La bola de paper ens ha acompanyat una estona amb la corrent de l’aire.  Quan un cop de vent se l’ha endut massa enllà la gossa l’ha agafat amb les dents i no l’ha deixat anar més.

Passat el més petit dels ponts es veu de seguida la residència per gent gran de la Casa Vella del Poblet. La tanca i el portal que envolten la casa pels quatre vents són de ferro forjat.

Entre la tanca i la casa hi ha un petit pati ple de plantes i herbes poc cuidades. Quan ens hi anem acostant sento un sorollet, com si alguna cosa fregués les herbes. La Petúnia m’estira. Paro l’orella. Ens acostem una mica més i el veig al fons que camina cap cot. Cabell blanc i una mica de gepa, es desplaça a poc a poc i rancallós. Duu un bastó a la mà esquerra i la mà dreta la guarda a la butxaca del pantaló. Amb el bastó es va obrint camí entre les plantes sense adonar-se que l’estic mirant.

De sobte, la Petúnia fa un lladruc i deixa caure el paper arrugat a dins el pati, fent-lo passar entre els barrots forjats de la tanca. L’avi aixeca el cap. Fixa els seus ulls petits i clars al manyoc de paper. S’acosta sense dir res i amb un gest de dolor s’ajup i l’agafa fent ganxo amb l’únic dit que té a la mà que s’acaba de treure de la butxaca.

Deixa el bastó recolzat a la tanca i amb les mans intenta treure les arrugues del paper. Decideixo ajudar-lo perquè necessita els dits que li falten a la seva mà dreta. No ens mirem. Anem de dret per la feina. Ell des d’una banda de la tanca i jo des de l’altra. La Petúnia segueix lladrant amb desfici. Cada cop més fort.

Sense dir-nos ni una paraula , reconstruïm les arrugues i en sorgeix la figura d'un avió. Quan està arreglat n’estic tant satisfet i sorprès que aixeco la vista i miro l’avi. Ell em mira a mi. De sobte el temps s’atura.

“Scapat Vió” diem els dos a l’hora. És la única senyal que em connecta amb l’avi. Des que pateix Alzheimer no es comunica verbalment i és difícil saber quan em coneix i quan no.

 De sobte l’avi empal·lideix. No deixa de mirar una ala de l’avió. I la Petúnia vinga lladrar i lladrar.  Intenten dir-me alguna cosa. L’avi vol desfer l’avió. L’ajudo.

Un cop desfet veig que el paper és un fragment del Cartell de l’últim concert de l’avi al Liceu fa trenta-cinc anys. Les seves mans al piano. I sobre el piano un anell amb una clau de sol. L’assenyala amb l’únic dit que té a la mà dreta. El seu anell.