De tot a res

Em sento molt a gust acotxat entre els meus col·legues. Tots tan ben planxats, o aixafats potser hauria de dir, i encara per estrenar. No negaré que fa una mica de calor però no hi ha res com la comoditat d’estar net i arregladet.

Però aquest benestar no dura gaire. Fa una colla de dies que estàvem quiets a la prestatgeria i ara, de sobte, una mà molt gran ens ha agafat a uns quants amb molta força i ens ha llençat a una espècie de gàbia. Estem enmig de moltes altres coses. Algunes em cauen a sobre. De totes maneres, no hi ha res que em pugui fer mal. El plàstic que ens envolta i la nostra propia suavitat ens porotegeix.

Durant uns minuts estem anant d’un lloc a l’altre, fins que ens treuen d’aquesta gàbia i a mi em separen de la resta dels meus companys. La mateixa mà que ens ha agafat abans ara només em té a mi i em desplega del tot i em sacseja fort. Estic ben marejat.

Per acabar-ho d’adobar m’estampa contra el seu nas i  amb els dits em pressiona fort contra els narius. Se sent un soroll molt fort que retruny contra mi. Una cosa viscosa i bruta se m’enganxa per tot arreu. I un altre cop el mateix soroll, més força contra els narius i més viscositats enganxades. Quin fàstic. M’estic quedant ben brut i arrugat.

Se m’acaben les forces. La mà em separa del nas i em rebrega i rebrega i de sobte sento que estic volant. Allibertat de la mà que m’oprimia.

Caic a terra, enmig d’altres papers i brutícia.

Leave a Reply